A la fi!

Era una imatge esperpèntica, enmig de les herbes aflorava sola, immòbil, humida i esculpida. Les heures semblaven com si no la volguessin deixar anar, s’hi aferraven amb força igual que totes les males herbes que la recorrien.
Enmig de les humitats, la molsa i les males herbes s’hi podien mal llegir quatre paraules que deien: Mort a la fi!
Quines sinistres històries amaguen aquelles paraules? Què feu que aquelles quatre paraules fossin els únics mots que hi haguessin esculpits en aquella isolada làpida?
A vegades la vida és horrible, avorrida, insuportable, fastigosa, inútil, trista, buida o simplement no val la pena viure-la, així, poder se sobreentenen aquelles quatre i misterioses paraules. Mort a la fi!

S'ofegava, però...

...com si d’una au fènix es tractés, tragué forces des del més profund de les seves entranyes, i d’una revolada, mentre conferia un gutural esgarip, aconseguí desenganxar el seu cos d'aquell líquid horrible que semblava fang i ressorgí penosament altra vegada a la superfície.
Amb el dit l'empenyé altra vegada cap al fons del plat de crema de carbassa i , per fi, s'ofegà.
Pobre mosca...
- Cambrer!!!!!!!! -.

Oblidats com la llibertat

A vosaltres que mai ningú no us posarà un carrer al vostre nom
A vosaltres que ningú no us escriurà un llibre
A vosaltres que ningú coneixerà mai el vostre dolor
A vosaltres que ningú us recordarà
A vosaltres que mai sabrem com us dèieu
A vosaltres que vareu donar la vida per la llibertat

Una llibertat que es fa fugissera, tímida i esquerpa
Una llibertat que no troba el camí de retorn
Que ha perdut l’energia i el rumb
Enmig d’una bassa d’oli pudenta i densa

Goteres

I després de matar-la, li disseccionà els pits i li’n tragué la silicona. Mai més tronarien a discutir per les goteres de la banyera...

Temps de caça

Esgotat i mig mort de fam, després de recórrer milers de quilòmetres entremig d’aiguamolls, boscos, prats, pastures i ciutats, es deturà en un faig, gros i vermell.
Begué un xic d’aigua d’un bassal fangós i prosseguí la marxa. Ja li quedava ben poc tros per arribar a casa. De sobte, un espetec el feu aturar de cop i caigué fulminat a terra.
Un gos se’l posà a la boca i el dugué prop de l’amo, que tot guardant l’escopeta li deia al seu nano:
- Veus fill meu, així és com s’abat el tord! -.

I les coses bones?

A - No t’agradaria estar mort?
B - Perquè ho dius això?
A - Perquè les coses dolentes només et passen quan ets viu...
B - Ostres...tens raó....però.... I les coses bones?
A - ...?

Ciudad Juárez –Mèxic 2009

Se la veia tan tímida,
Tan dolça...
Encaria tenia un ull mig obert
I es notava calenta
Tenia la roba estripada
I ensenyava mitja natja
Els cabells se li havien tacat
D’un roig estrany
La llanterna ens confirmà que era sang
Ja no respirava...